La Xarxa per a la Inclusió Social. EAPN – Illes Balears és una organització democràtica, autònoma, participativa i sense afany de lucre que representa a més de 30 entitats de les Illes Balears amb experiència en la feina amb persones que presenten factors de vulnerabilitat i/o pobresa.
Des de les entitats membre actualment atenem, aproximadament, a 118.138 persones amb un pressupost de 25.719.367 euros i amb 2.309 treballadors/es. Els serveis que es donen es complementen amb la participació de 5.807 voluntaris.
En aquest Dia Internacional de Lluita contra la Pobresa i l’Exclusió Social volem deixar constància de la situació que estam vivint.
Avui, a la Unió Europea (UE) la pobresa afecta a 120 milions de persones. A Espanya el 21,8% de la població està per sota del llindar de pobresa i a nivell de les Illes Balears parlem del 18,5% de la població[1]. Aquestes són les xifres escandaloses que ens deixa el retrocés que en matèria de polítiques socials i de drets humans està sofrint la ciutadania dels països que conformen la UE. L’Europa social es troba més que mai supeditada a l’Europa del capital. No podem acceptar que les institucions comunitàries i els Governs nacionals renunciïn als seus objectius de reducció de la pobresa i la desigualtat.
Volem posar de manifest les múltiples conseqüències de la crisi i la gestió que se n’ha fet, que ara per ara no han fet més que incrementar les situacions de vulnerabilitat, desigualtat i necessitat de les persones i col·lectius vulnerables: persones en situació d’atur de llarga durada amb poques esperances de tornar a integrar-se al mercat laboral, immigrants que senten la impossibilitat de poder regularitzar la seva situació i que es fan invisibles dins el sistema, augment de persones que fins ara la seva situació administrativa era regular i per la pèrdua del contracte de feina, tornen a trobar-se en situació administrativa irregular, joves amb dificultats per accedir al mercat de feina -especialment aquells que varen deixar els estudis per la demanda de llocs de feina al sector de la construcció i que ara es veuen sense una alternativa reial a la seva problemàtica-, persones amb problemes de salut mental desemparats per part de l’administració, persones majors sense família que al no poder fer front a les quotes han de sortir de la residencia on fins ara vivien, i es troben sense recursos socioeconòmics per fer front a la nova situació amb el conseqüent risc de soledat i aïllament, amb la necessitat d’una intervenció sociosanitaria i atenció personal…
Per altra banda, aquesta situació ha provocat una minva de recursos i l’esgotament dels sistemes de protecció. Si bé la família continua sent l’espai protector, no podem aventurar fins quan. Són moltes les famílies que estan en el límit i que viuen en llars en situació de sobreocupació. Es tracta de persones i/o famílies que per manca de treball no poden fer-se càrrec de les despeses que suposa el sosteniment familiar, moltes d’elles amb càrregues familiars especialment menors, persones i / o famílies migrants, persones i/o famílies que han retornat a la llar dels pares o padrins, on l’únic ingrés del que disposen és el de les pensions no contributives o les pensions de jubilació dels padrins, els quals veuen mermats els seus ingressos i com van desapareixen els estalvis de tota una vida degut a la cronificació de la crisi. L’habitatge es molt més que unes parets per acollir, es el cau familiar que dona seguretat, que crea cohesió, es un espai d’intimitat on un aprèn i creix.
Al sistema educatiu, ha provocat una disminució de beques de menjador; beques de llibres de text; beques de transport escolar; de recursos personals i materials de suport i reforç escolar. Han augmentat la ràtio d’alumnes per aula, s’han eliminat les activitats gratuïtes d’oci i s’han tancat menjadors escolars… Aquestes situacions afecten a tota la població del territori i encara més a les persones en situació d’exclusió i/o vulnerabilitat que no poden accedir a alternatives privades. A més ens preocupa l’escassa atenció a problemàtiques que es repeteixen des de fa molt temps com l’absentisme escolar i l’abandonament prematur de l’escola, quan hi ha consens a l’hora de considerar que una escolarització problemàtica dificulta la inserció social del qui la pateix.
A l`àrea sanitària, els efectes de la crisi i del Reial decret 16/2012 han significat una modificació estructural del model sanitari espanyol, una fallida del principi d’universalitat i d’equitat i un increment de la desprotecció i l’exclusió dels grups de població més vulnerables: persones amb malalties cròniques, malalties mentals i malalties especialment doloroses; pensionistes, immigrants en situació irregular…
Un altre efecte de la crisis es la no consolidació de la llei de dependència, que ara més que mai, està sofrint mancances que no donen resposta i deixen desemparades a moltes persones i famílies que es troben en aquesta situació. Destacar casos de persones majors que malgrat tenir assignat el recurs geriàtric, la família per manca de recursos econòmics, opta per canviar el tipus de prestació econòmica i fer-se càrrec del padrí, convertint-se a la força en cuidador d’un familiar depenent sense tenir ni la preparació prèvia ni els recursos suficients per a desenvolupar aquesta tasca.
I què se n’ha fet de les polítiques actives d’ocupació? Des del 2012 el Govern Balear decidí no invertir ni un sol euro de recursos propis en polítiques actives i, per tant, depenem del que atorga l’Estat per a aquest concepte, en concret 24.719.543 € per a 2013, una xifra molt per davall del que es consolidà en inversió l’any 2010, 92.000.000 €. Enfront d’això, i a tall d’exemple, a les Illes Balears només una de cada quatre persones aturades percep alguna prestació de desocupació[2]. És a dir, amb una taxa de cobertura del 27%, l’actual sistema de protecció social a les persones aturades deixa gairebé cent mil persones en atur que no perceben cap prestació. En canvi, degut a les reduccions, actualment no hi ha ajudes per als aturats de llarga durada (tot i representar el 32% del total d’aturats a les Illes Balears).
No volem deixar de remarcar i recordar la situació de desconcert que les entitats de l’àmbit social estam vivint. Els desafiaments es multipliquen: augment i severitat de les necessitats socials, dificultats greus de finançament, incertesa a poder mantenir els llocs de feina, etc. I mentrestant, la reducció pressupostària generalitzada ens afecta de valent, ja que suposa una minva de recursos. És per aquests motius que ara, més que mai, les entitats sense afany de lucre de les illes que fem feina amb i per als col·lectius més vulnerables necessitem un major suport en l’àmbit administratiu, social i econòmic per a que tots i totes puguem tenir unes condicions de vida dignes.
Des de la Xarxa sempre hem intentat treballar colze a colze amb l’administració per tal de donar continuïtat als programes perquè sabem que, després de nosaltres, ja no hi haurà ningú que pugui atendre a les persones amb les quals treballam; persones vulnerables i en risc d’exclusió que estan patint els efectes més greus de la crisi actual. Hem intentat donar solucions i adaptar-nos als canvis proposats pels organismes públics, dialogar per tal de fer front comú a la crisi, i ser constructius amb les nostres propostes. Però avui això ja no basta; les perspectives a curt termini són de tancament de nombrosos programes i, fins i tot, d’entitats que històricament han desenvolupat una tasca impecable. A més a més plana sobre el nostre sector una amenaça en forma de reforma de la llei de les administracions locals. Òbviament aquesta reforma no va dirigida prioritàriament als Serveis Socials, però per la part que ens toca, creiem que tindrà uns efectes indesitjats sobre el sistema de Serveis Socials: allunyament dels esmentats serveis de l’àmbit municipal, amb la pèrdua de proximitat que suposarà, deixar de conèixer de primera ma les noves necessitats i com fer-hi front, minva d’efectius preparats i ben formats, etc.
Per tot això demanam, una estratègia multidimensional per combatre la pobresa i el risc d’exclusió social basada en l’accés a drets, recursos i serveis, i una acció immediata per restringir l’austeritat i promoure la inversió social; no hem d’oblidar que destinar fons a política social suposa retornar la inversió a la societat. Si ara deixam d’invertir en els serveis i mecanismes de protecció, que també fomenten l’augment d’ocupació, el cost després serà major i la fractura social, que ja es excessivament preocupant per les diferències que crea entre el més rics i més pobres, es consolidarà dins la nostra societat. Fem un clam a la societat civil per tal que, malgrat la difícil situació que tots estam sofrint, miri de cara i es solidaritzi amb aquells que són més colpejats per les retallades i la desprotecció, i alhora, exigeixi i es mobilitzi per la recuperació dels drets socials perduts. Necessitam una major implicació i solucions concretes de les administracions i de la ciutadania en general perquè la situació actual és insostenible.
