Les informacions sobre pagaments indeguts en el marc de la Renda Social Garantida (RESOGA) a les Illes Balears han generat una comprensible preocupació ciutadana. Des d’EAPN Illes Balears sempre hem defensat que qualsevol prestació pública ha de comptar amb els mecanismes de control i eficiència necessaris per garantir la seva correcta implementació. Dit d’altra manera, la transparència i la bona gestió dels doblers públics són condicions innegociables en un estat social i democràtic de dret.

Ara bé, no podem permetre que es culpabilitzi de manera generalitzada als beneficiaris de la RESOGA (quan és l’administració la que ha fet deixadesa de les seves funcions, paralitzant expedients sense resolució o no establint mecanismes de control) ni que aquests casos serveixin d’excusa per qüestionar l’existència mateixa d’un sistema de garantia d’ingressos que, tot i ser limitat, va destinat a protegir la dignitat i els drets de les milers de persones que pateixen alts graus de vulnerabilitat a les Illes Balears.

Persones que, sovint, queden fora del mercat laboral o no poden cobrir les seves necessitats bàsiques. Recordem que la RESOGA, a diferència d’altres prestacions, no exigeix participar en programes d’inserció laboral, fet que la fa més accessible per a persones amb dificultats estructurals per accedir a una feina. Aquest és un dels punts que contempla la llei actual i que el Govern vol modificar per obligar els beneficiaris a seguir un itinerari d’inserció, juntament amb l’ampliació del requisit de residència. Negam el suposat efecte crida de la RESOGA, doncs cap persona arriba a les Illes Balears cercant aquesta o qualsevol altra prestació: venen fugint del perill de viure al seu país, a cercar una feina, a integrar-se, a poder somiar en un futur millor. Des d’EAPN Illes Balears ens oposam a aquests canvis i reclamam al Govern que mantengui la condició de dret subjectiu que té actualment la Renda Social Garantida. 

També volem recordar que les prestacions socials com la RESOGA són fonamentals, no tant per reduir l’empobriment i la desigualtat (malauradament, les seves quanties i el seu abast deixen molt enfora aquest objectiu), sinó per pal·liar els terribles efectes de la pobresa severa, que afecta a les més de 66.000 persones a la nostra comunitat que viuen amb uns ingressos inferiors als 644 euros mensuals.

Per això compartim en part les paraules de la consellera Sandra Fernández, quan assegura que la seva prioritat és que la RESOGA “es gestioni amb rigor, empatia i justícia” i que sigui “una eina útil i justa per a les famílies que més ho necessiten”, però no permetrem que això esdevingui una fiscalització indiscriminada (i per tant injusta) o una estratègia encoberta per reduir al mínim el nombre de perceptores.

I per descomptat, rebutjam frontalment la postura d’aquells que aprofiten qualsevol escletxa per criminalitzar les persones beneficiàries de prestacions socials i que curiosament no exigeixen tanta fiscalització en els ajuts públics que han rebut grans empreses. Sembrar sospites generalitzades només alimenta l’estigmatització, propaga els discursos aporofòbics i dificulta l’accés a drets fonamentals, en lloc de reforçar les polítiques públiques amb una mirada de drets per garantir que ningú quedi enrere per por, per desinformació o per la mala gestió, intencionada o no, de l’administració.

La nostra demanda és doble: d’una banda, transparència, control i eficiència en la gestió de tots doblers públics (i no només en allò referit a les persones en situació de vulnerabilitat), concretats en el cas de la RESOGA en la dotació suficient de personal, la informació clara a la ciutadania i la simplificació burocràtica. D’una altra, un compromís ferm amb la justícia social i una perspectives de drets en el disseny, implementació i avaluació de les polítiques públiques per, de nou en paraules de la consellera, “assegurar que cada euro públic arriba a qui realment ho necessita, sense errors ni desigualtats”.